Eduardo Arroyo al Prado

Explica Eduardo Arroyo que en la seva pintura i en els seus escrits pugnen una identitat i una consciència duals, una bifocals, “una barreja de drama i opereta a parts iguals”. Potser aquesta dualitat, aquest pensament paradoxal a la recerca de veritats que ho són pel sol fet de pertànyer a cadascú amb ànim contradictori, es trobi l’autèntica mística dels nostres dies. El misteri sense resoldre … No de Déu, que això ja a hores d’ara no té remei, sinó del nostre món o fins i tot de nosaltres mateixos.

Nosaltres davant la mera i inaprehensible consciència, nosaltres davant la història, nosaltres davant el tot i el no-res. Jan van Eyck, en teoria, ho va tenir més fàcil. Però no per això fugia del risc, ni de l’espectacularitat, com va fer amb El xai místic, el políptic que reposa a la catedral de Sant Bavó (Gant), pintat en 1432. Allò va ser, com han comentat alguns, la invenció de la pintura a l’oli, els 24 panells constitueixen l’obra flamenca de majors dimensions. I allò ha estat el que en diferents viatges ha fascinat tant a Arroyo com per reinterpretar i exposar-lo a partir de dimecres al Museu del Prado de Madrid.