La Fundació Antoni Tàpies ha inaugurat l’exposició “Antoni Tàpies. Cap braços cames cos”, un recorregut per 74 obres que aborda el recurrent tema de la condició corporal humana per part de l’artista reflectida en les seves obres durant els últims 13 anys – 1999-2011 – i especialment la seva relació amb els diferents aspectes menys nobles, com la sexualitat i la mort.
Si vas a Barcelona no et perdis l’art polític i poètic de la libanesa Mona Hatoum a la Fundació Miró. La guanyadora de l’últim Premi Joan Miró. Projecció, comissariada per Martina Millà, és la primera exposició monogràfica de l’artista a la capital catalana. La mostra reuneix unes quaranta peces dels darrers vint anys, tot i que hi predomina l’obra recent, i pretèn obrir la visió que tenim d’aquesta artista i posicionar-la més enllà de les referències geopolítiques que han esdevingut pràcticament sinònimes de la seva producció.
Venut por 2,6 milions una obra que Picasso va pintar als 13 anys. L’oli, Retrat de Modesto Castilla disfrassat de moro va ser pintat pel pintor malagueny durant la seva infantesa a la Corunya. Segons ha informat la casa de subastes, l’auditoria de l’obra ha estat certificada per una de les filles del pintor, Maya Picasso.
L’esdeveniment d’aquest l’estiu el trobem al Thyssen. La gran exposició que Europa devia a Edward Hopper ja està llesta. El Museu Thyssen obre una retrospectiva que amb 73 obres pinta el retrat exhaustiu i desolador d’un artista essencial per a l’art del segle XX. Coproduïda amb els Museus Nacionals de França, la mostra viatjarà a la tardor a París.
Eládio de Mora (dEmo), fent entrega d’un “HUEVO FRITO” a THE HISPANIC SOCIETY OF AMERICA de New York. Si tenim en compte la trajectòria de dEmo, que des dels seus orígens ve centrant la seva investigació artística exclusivament en la conceptualització i la materialització contemporànies de l’art pop, la sèrie que acaba de concebre, Wall-Pop, és un pas més, natural i coherent, en la mateixa direcció. I aquest pas més inclou la depuració dels seus conceptes en forma abstracta, una evolució, la de la figuració a l’abstracció, tan freqüent i lògica en tants altres artistes d’altra banda. Independentment d’aquesta possible polèmica (en tot cas, acadèmicament teòrica) de si és “possible” un Art Pop abstracte, demo ho està fent. Perquè ¿què més hi ha a la sensibilitat conceptual i plàstica d’aquest artista que no sigui el Pop?